Des de Puno agafem un bus cap a Bolívia. Només creuar la frontera, ja veiem que la carretera està en pitjor estat que al Perú, una constant que ens trobarem al llarg de la nostra estada en aquest país, malgrat que ens expliquen que la cosa ha millorat molt en els últims dos anys. En tres hores arribem a Copacabana, petita i megaturística localitat a la riba del llac Titikaka, plagada de hippies argentins buscant-se la vida amb la seva, molt sovint, infumable música o bé intentant els mateixos malabars de sempre.
D’entrada, i venint del Perú, ens sobta el tracte que rebem de la gent; esquerps, secs i sovint maleducats. Després la cosa milllorarà molt, però la sensació d’entrada va ser aquesta. També vam notar molt el caràcter poc comercial i poc emprenedor dels bolivians. Sembla que els sigui igual si compres o no, si et quedes a l’hotel o no. Molts hotelers ni t’acompanyen a l’habitació quan demanes per veure-la, et donen la clau i t’indiquen on és. O et diuen “no la puedes ver, se está limpiando”. Mandra i deixadesa a parts iguals.
El més destacat de Copacabana és la seva esglèsia, a l’interior de la qual hi ha la imatge de la Virgen de Copacabana, una de les més importants de Bolívia.
Des de Copacabana agafem una barca per anar a la Isla del Sol, la més gran del llac Titikaka amb més de 14 km quadrats. El seu nom original és Isla Titikaka, que significa ‘roca del puma’, i és per això que el llac porta aquest nom. L’illa, poblada per indígenes quítxua i aymara dedicats a l’agricultura i l’artesania, era un santuari en l’època inca amb un temple on es sacrificaven verges en honor al déu Sol o Inti. És un dels indrets més emblemàtics de la cultura andina.
Després d’una hora i mitja la barca ens deixa al nord de l’illa, a Challapampa, d’on caminarem fins l’extrem més nord on hi ha les restes arqueològiques més importants.
La platja del nord, també invadida per hippies argentins
Pujant, les vistes són cada cop més boniques. L’accidentat relleu de l’illa està ple de terrasses agrícoles degut al cultiu dels antics pobladors inques
La Roca Sagrada o roca dels orígens, de la que diuen que té forma de puma. Conten les cròniques que d’aquest lloc sortí l’inca Manco Capac a fundar la ciutat de Cuzco
L’altar on els inques sacrificaven les verges i les oferien al déu Sol
Des del nord iniciem la caminata fins al sud de l’illa, al poble de Yumani, pel camí sagrat dels inques. Són gairebé 4 hores de camí que farem amb molta calma per deleitar-nos amb el paisatge que anem veient, però també per combatre els efectes del sol i l’alçada a més de 4100 msnm.
La muña creix a mansalva i de manera silvestre per tota l’illa
Arribant a Yumani
El poble de Yumani és molt tranquil i no hi trobem ni hippies, ni música ni malabars. Un lloc de pau. És ideal per passar-hi la nit. Ens allotjem en un hostalet molt bàsic regentat per una senyora i la seva néta, i ens tracten de meravella.
La petita és una gran amfitriona
La Isla de la Luna des del nostre hostal per la tarda…
… i ens hem llevat amb aquest cel tant espectacular
Després d’esmorzar caminem una estoneta per arribar a l’extrem sud de l’illa, allà ens creuem amb tota la gent del poble que surt a pasturar el bestiar que tenen: burros, llames, corders,porcs,…
Dinant amb vistes al Titikaka. De menú, la omnipresent sopa de quínua
Una patxanga improvisada per la gent del poble…un bon comiat de la Isla del Sol
Han estat dos dies esplèndids a la Isla del Sol, i creiem que hem acertat de ple fent nit al sud, ja que possiblement el nord ha perdut una mica l’essència del que significa estar en un lloc sagrat com aquest.
Ara sí, toca dir definitivament adéu al llac Titikaka. Marxem cap a La Paz!
SABÀTICS 